Homenatge al Borrell

Article de Xavi Ródenas, regidor Gestió Responsable del Territori, publicat al Levante dijous 23 d’agost

“Prompte arribaran de nou els ramats al Borrell i serà de forma controlada… I amb els dies el Borrell seguirà ensenyant-nos a tots i a totes…”

“És el tercer gran incendi que patim al Borrell en els últims 90 anys. Abans d’això no hi havia grans incendis doncs el Borrell era un lloc semidesèrtic. Hem passat d’un escenari rural a un escenari d’abandonament rural del que encara estem aprenent…”

El Borrell ha viscut en millors condicions este últim incendi. Si seguim fent la feina ben feta, el proper incendi potser trobe a la massa forestal sota un comportament diferent, més evolucionat i per tant més estable”

Del Borrell hem après fins al final. El barranc estimat ha sigut la nostra particular aula d’aprenentatge i, en certa forma, ha marcat la història de la gestió forestal del País Valencià. Allí, fa 22 anys Claudi, Salva, Albert, José M.ª i el seu equip van començar a posar en marxa tècniques de selvicultura mediterrània poc assajades i poc conegudes. A l’escola forestal se’ns ensenyava selvicultura mediterrània però era realment selvicultura europea (alemanya); no era una selvicultura per a un escenari mediterrani. Amb ells treballant al Borrell vaig aprendre com conviure amb l’erosió minimitzant el seu impacte amb la trituració del material vegetal en les càrcaves i escorrenties. José Maria explicava on s’amagaven els ocells, en roques i màquies i com recol·locaven els seus nius quan havíem de fer selecció de tanys sobre les carrasques. Per cert, selecció de tanys que és la selecció de dos o tres peus forts d’una maranya de peus per afavorir que el matollar de carrasca passés a ser un bosc de carrasques. En això va ser pioner el Borrell.

L’estimat amic Guillem carregava més que ningú els muntons de restes vegetals i es va empenyar en tirar avant el primer dic de bioconstrucció que crec que es va fer a la Safor, un dic fet de pedres, troncs i restes vegetals de poda. Rafa, el nostre supervisor municipal, es meravellava amb tot això i quan venia l’enginyera forestal a revisar les feines, cada vegada tornava amb més acompanyants per tal d’ensenyar-los aquells tipus de treballs. El Borrell feia d’emissor de tècniques forestals ben executades i els enginyers i agents forestals anaven posant-lo d’exemple per tot arreu del País Valencià.

Recorde que els companys i companyes d’Agró ens van posar sobre el dic un cartell que deia «Bomba de rellotgeria»; ara amb els anys ells també recomanen la bioconstrucció i la lluita contra les escorrenties amb materials vegetals. Em vaig meravellar de les coses que deia l’informe escrit a mà, que Claudi va entregar a la Generalitat per evitar un altre dic, aquest sí, de formigó i de 7 metres d’alçada que anava al fons del barranc, destruint part de l’encís natural del barranc i sense un sentit tècnic justificat. L’àguila de Jesús, que recorria aquelles vessants i que ell controlava i controla com ningú, va fer la resta i vam poder evitar aquella malifeta. Van anar succeint-se les campanyes de repoblació, on Helena, Jesús, Maite, Joan, Gregori i Roger, la colla de Samaruc, s’implicaven a fons per diversificar al màxim les espècies arbòries i arbustives del barranc. Va arribar el Paratge Natural Municipal i Rafa ens va encarregar a Claudi i a mi el disseny del sender que puja al Portalet sota un intens debat de si permetre o no l’entrada de gent tant a dins del barranc.

Vam regular l’ús i les nostres tesis van donar un resultat positiu perquè el Borrell es va convertir en la porta d’entrada a la natura de centenars de persones de tot el País Valencià. Recorde una excursió de la UPG, on vaig veure plorar un home gran de Gandia que lamentava no haver conegut mai aquell racó tan extraordinari i a 10 minuts de sa casa en els seus 70 anys de vida.

Quan plou el barranc s’ompli d’aigua de forma ràpida i formant tollets i cascadetes que recorden al nostre Pirineu i allà ens trobem sovint tots aquells que iniciàrem este camí d’aprenentatge per la natura,  els que estem encara i els que ja han marxat, Vicent, el tio Piles, Josep i el Siri, els amics de A un tir de pedra, Salveta, Simó, Albert, Claudi i el curiós del Sr López, que són oficialment els seus custodiadors. Rafa i en el seu dia Núria i ara Javier i Óscar, tots tècnics municipals, no han deixat de programar any a any treballs de millora forestal i de prevenció d’incendis; podes, faixes de prevenció a banda i banda de la pista, selecció de carrasques a la solana, el tallafocs que va des del barranc fins al pont de dalt de les revoltes que tant va costar de marcar, l’obertura del camí i la selecció de matollar ombrívol per contra del piròfit. Vam retirar el camí del fons del barranc i Claudi, una vegada més, va trobar el camí antic, un treball acurat, on van eixir fins i tot trossos empedrats. Juntament amb Paco van fer els banquets de pedra seca que s’adapten al territori, una vegada més el Borrell ensenyava com l’ús públic podia ser també art a la natura. Crec que va ser Guillem o tal volta José Maria o tots el del GEL, alhora en un esmorzar de feina els que van veure en la superposició de dos llomes, la forma d’una tortugueta. Quan vaig tenir l’ocasió els vaig fer aquell petit homenatge a aquells homenots que no paraven d’ensenyar-nos coses i vam batejar aquell indret com el mirador de la Tortugueta.

No ha servit de res totes aquestes hores i hores de feina i estudi? Sí que han servit. Estic convençut que gràcies a elles la selvicultura del País Valencià va canviar, el treball per illes de vegetació, fragmentant la continuïtat horitzontal de la vegetació i les podes en altura, fragmentant la continuïtat vertical, juntament amb la trituració de les restes in situ, la utilització de la bioconstrucció per conviure millor amb l’erosió, la integració paisatgística dels treballs forestals… Això es va fer fort al Borrell i ara es veu a tot el país. Però encara més important, totes aquelles feines van permetre que el Borrell avançara molt més ràpid en la cadena de successió vegetal del que de forma natural hagués avançat. Vam aconseguir uns boscos que es comportaven com si tingueren 60 anys sobre masses forestals que tenien tècnicament 30 anys.

És el tercer gran incendi que patim al Borrell en els últims 90 anys, un cada 30 anys exactament. Abans d’això no hi havien grans incendis doncs el Borrell era un lloc semidesèrtic. Hem passat d’un escenari rural a un escenari d’abandonament rural del que encara estem aprenent i continuarem aprenent. El Borrell ha viscut en millors condicions este últim incendi. Si seguim fent la feina ben feta, el proper incendi pot ser trobe a la massa forestal sota un comportament diferent, més evolucionat i per tant més estable. Esta vegada no hem arribat a més, hem fet moltíssim més que l’anterior vegada, però no ha estat suficient. Ens esforçarem més i les tècniques milloraran més. Eixes són les lliçons del Borrell, aprendre a viure amb la natura d’un altra forma.

Prompte arribaran de nou els ramats al Borrell i serà de forma controlada i molt diferent a com ho feien en el passat quan arrasaven la natura per on passaven. És l’aprenentatge dels nous temps. Dani va veure baixar la bola de foc pel barranc, des del geisher del Passeig, i em va dir, «fins al final el Borrell ha sigut espectacular, s’ha despedit de forma dramàtica però extraordinària». Els arbres de Blanca i de Murta rebrotaran, les paraules de Rafa «tota una vida treballant pel Borrell» recreixeran i seguirem endavant amb els treballs forestals, l’àguila de Jesús tornarà prompte, i Claudi i la seua gent seguiran plantant tramusseres, falagueres i buscant nous camins, les cabres d’Anna, d’Óscar i Javier ens ajudaran a controlar la vegetació en la Xivega, i amb els dies, el Borrell seguirà ensenyant-nos a tots i a totes, més enllà dels Arturos que volen donar-nos lliçons de res. Salut Borrell, va per tu.

 

 

 

 

 

Arxivat en: Urbanisme i Medi Ambient

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *