Josep Miquel Moya. Publicat a Las Provincias el 31-08-2010.
L’enorme buldòzer en que s’ha convertit l’Ajuntament de Gandia no pensa deixar estaca en paret. La primera vegada en la història de la democràcia que el PSOE ha tingut possibilitat d’accedir a les grans contractes municipals (abans sempre gestionades pel seus socis de govern), les ha tocades totes. I ben tocades. La nova (i definitiva) empresa mixta gestionarà el que queda, des del fem fins la publicitat viària, els parcs i jardins o la grua. Absolutament tot el que quedava. No se n’ha salvat res. La legislatura de les empreses públiques (caracteritzades per la seua opacitat i usades per defugir el deute municipal) acaba amb la traca final. Tot just quan des del propi govern de l’estat es pensa en
limitar el seu nombre i democratitzar el seu funcionament.
Amb tot, les empreses públiques poden ser un bon instrument per a unes finalitats concretes. I sempre que es gestionen democràticament. A Orengo li agradava dir que passar de la gestió pública a la gestió privada era com passar de conduir un Seat 600 a un Ferrari. Molt millor cotxe, clar. Però més perillós segons el conductor.
La darrera macroempresa de serveis es justifica en l’estalvi que generarà i en la major agilitat en l’actuació. Anem a pams. Es parla d’un estalvi del 15% en els costos. En base a quins càlculs? No ho sabem. Ho hem d’acceptar com un dogma de fe. Diuen un 15% com podrien haver dit un 40. Perquè en cap moment, ningú, ens ha mostrat en què basen eixes xifres. Des del Bloc hem demanat un mínim estudi de viabilitat que ho sustente. I que ens permeta estudiar si realment estem davant d’una proposta econòmicament positiva o, com sospitem, només pretén tornar a cobrar uns diners per avançat, com ja s’ha fet amb l’aigua i el clavegueram. I tan se val que li diguen cànon o “contraprestacions econòmiques no periòdiques”.
L’argument de l’eficàcia suposa una mena d’insult al mateix govern i als tècnics municipals. Una de les grans diferències entre l’esquerra i la dreta ha estat, de sempre, el compromís en allò públic de la primera i l’aposta pel lliure mercat de la segona. Evidentment, no passa res perquè alguns serveis de titularitat pública es presten per empreses privades: n’hi ha massa exemples, d’això. I encara que, amb la darrera operació, a Gandia no hi haurà pràcticament cap servei que es gestione públicament, si tant es confia en la gestió privada, per què no es crea una empresa amb el capital íntegrament públic? La resposta està en que eixa formula no els facilitaria els ingressos anticipats que preveuen. Uns ingressos actuals, per cert, que suposen patiments posteriors. Per als ajuntaments i per als ciutadans, que, per exemple, han vist augmentats exponencialment els rebuts de l’aigua i del clavegueram. Una política de terra cremada en tota regla. Per cert, resulta ben trist comprovar com es menteix a la ciutadania quan s’afirma que el rebut de l’aigua no apujarà: el rebut ja ha apujat i apujarà tots els anys que dure la concessió. Eixe, el del clavegueram i el del fem.
Però el més incomprensible de la proposta de creació de la nova empresa ha estat la intenció inicial del govern de concedir la majoria al soci privat. L’Ajuntament renuncia, per tant, a poder decidir sobre determinats serveis públics. Que l’empresa privada faça el que vullga. No té cap sentit, per molt que, com afirma el govern, el PP ho faça així en les seues empreses. O, millor dit, no en té per a nosaltres però potser sí per a ells: com més participació tinga l’empresa privada, més beneficis obtindrà i, en conseqüència, més diners anticipats pot aportar ara. Uns diners anticipats que retornarem en tarifes o amb un major cost. Perquè si algú coneix cap empresa privada que regale diners que ens ho diga.