Intervenció de Josep Miquel Moya a l’acte institucional del 9 d’octubre de 2011.
Deia Miquel Duran, l’any 1916:
Cante la pàtria captiva i soferta,
la dissortada pàtria oblidada,
la que un poble més fort li imposà
noves lleis i altra llengua.
Cante a la pàtria, per a que el meu cant
tots els bons fills de la terra l’escolten
car no vull ser foraster en ma pàtria.
Cante la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor.
El 9 d’octubre de 1238, Jaume I, Rei d’Aragó, i després de conquerir Mallorca, entrà a la ciutat de València, incorporant així el nostre regne a la corona catalano-aragonesa, és a dir, al món occidental, tot i respectant els nostres furs, és a dir, les nostres lleis, costums i institucions i dotant-nos d’una llengua, la que dugueren amb ells els nous repobladors.
Cinc cents anys després, el 25 d’abril de 1707, amb la Batalla d’Almansa, els valencians perdérem eixos drets, quan Felip V, amb el decret de Nova Planta, i “por justo derecho de conquista”, sotmetia els valencians “enteramente a las leyes i costumbres de Castilla”, prohibint l’ús de la nostra llengua i abolint els furs.
Són les dues dates més transcendets de la nostra història com a poble: l’una, la de l’alliberament; l’altra, la de la submissió. Ni de l’una ni de l’altra, hem aprés massa els valencians.
Hi ha qui renega, per acció o per omissió, de la seua història i no admet qüestions ben elementals, científiques. I així, des d’aquell 1707, els valencians hem i continuem ofrenant “noves glories a Espanya”.
Una Espanya que no ens ha volgut mai, en condició d’igualtat. Una Espanya que ha aprofitat el caràcter emprenedor dels valencians (i d’altres pobles de la península) per esmunyir-nos, per traure beneficis econòmics que, després, ha invertit en altres llocs. Així ha passat des de les primeries del segle XVIII i així continua passant.
Però, també des del segle XVIII, alguns altres valencians, descendents de tots aquells que repoblaren les nostres terres al segle XIII i ens dugueren una llengua i una cultura determinada, i hereus dels maulets que combateren al costat de l’arxiduc Carles després que este jurara fidelitat als furs, no ens resignem i treballem, tots els dies, perquè el nostre poble recupere la dignitat perduda i torne a ser algun dia un poble lliure entre els pobles lliures d’Europa.
Ja sabem que a algú estos discursos li poden semblar fora de lloc i fora de temps: injustificats, anacrònics. Fins i tot, nostàlgics.
Potser siguen els qui, un dia a l’any, passegen banderes i canten himnes (fins i tot amb salves d’honor) per demostrar la seua valenciania. Rememoren aquell 9 d’octubre de 1238, potser sense saber realment què significa i quedant-se únicament i exclusivament enganxats al culte a uns símbols
La resta de l‘any, continuen “ofrenant noves glòries a Espanya”.
El Conde-Duque d’Olivares digué dels valencians: són un pueblo “muelle”. Ho hem acceptat tot, sempre, i continuem fent-ho.
Acceptàrem que ens imposaren i ens dividiren uns símbols i, encara hui, hem fet d’ells no un element d’identificació sinó de confrontació.
El 9 d’octubre és una festa per als valencians (tristament inclús només un dia de festa per a alguns valencians). Però per als valencianistes, és molt més que això. El 9 d’octubre, el Dia Nacional del País Valencià, ens recorda qui som, d’on venim, i cap on volem anar.
Com deia el poeta:
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà.
I no ens mena cap bandera
que no es diga llibertat.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
I no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas dels vencedors.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
A alguns valencians, més que els símbols, ens importa el que hi ha al darrere d’ells.
Ens agradaria que algun dia eixos símbols no foren passejats únicament un dia a l’any, amb tanta efusivitat, mentre, la resta, es renega del que haurien de representar: la defensa d’una llengua, d’una cultura, d’una història, d’un territori i, fins i tot, d’una economia; en definitiva d’un poble.
Ens agradaria que discursos com este (que molts no entendran o, fins i tot, rebutjaran directament i qualificaran de provocador, d’extremista) no foren necessaris.
Però hui, encara ho són. I nosaltres no tenim pors ni complexos per dir-ho.
Els qui ens sabem “malalts d’amor pel nostre país”, encara que siga tan menut que des de dalt d’un campanar sempre es puga veure el campanar veí, la gent del Bloc, de Compromís, continuarem treballant perquè arribe un dia en que no calga un discurs com este i, al voltant dels símbols (siguen els que siguen) celebrem el Dia Nacional del País Valencià (del Regne, de la Comunitat, o com lliurement decidim dir-nos) tots plegats, amb la consciència tranquil·la i segurs que, a l’endemà, continuarem, també junts, caminant com a poble.
Mentre, ens ve al cap un poema que sembla dedicat als valencians de carnet que un dia a l’any prenen els símbols, els fan seus i ens colpegen amb ells a la resta. El poema diu:
On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell hi duus la por,
que apuntes al meu poble?
On vas quan ja l’infant
no vol jugar,
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l’omples?
Qui vulga pot passejar banderes, cantar himnes i disparar canons. Però, per favor, que ningú apunte amb ells al nostre poble.
Un poble que:
Per sobre dels caiguts fa via avant.
Soterra els impotents, els inactius,
els que lligar-lo volen peus i mans
perquè, febles indignes, els espanta
la lluita pels difícils ideals.
Maximilià Thous Llorens, fill de l’autor de la lletra de l’himne “regional”, va composar uns anys després de son pare, el Cant de Lluita:
Valencians, defensem nostra terra
contra lladres, botxins i tirans.
ajuntem-nos que ja ha arribat l’hora
de ser dignes, de ser valencians.
Visca el País Valencià!