Facund Puig. BLOC-Verds Compromís Gandia. Acte institucional 9 d’Octubre.
Que un ajuntament organitze actes per a celebrar el dia nacional dels valencians és, en principi, una magnífica notícia. Els pobles necessiten utilitzar i potenciar la simbologia pròpia per a reafirmar els seus trets identitaris i està bé que les administracions municipals assumisquen eixa responsabilitat com a pròpia.
Fins ací, cap problema. Els ajuntaments valencians han de fer pedagogia política i ajudar els seus ciutadans a conéixer, a valorar, a viure i a gaudir del 9 d’Octubre.
Una vegada dit açò, desgraciadament, el consens al voltant de la celebració s’acaba. I és que les diferències apareixen en el moment que analitzem la tipologia dels actes que eixa administració ha programat. És ja en eixe punt quan sorgixen les diferències ideològiques i de plantejament de la simbologia de l’acte, dels seus objectius i fins i tot del seu discórrer formal.
El BLOC-Verds Compromís manifesta un respecte absolut a la manera de concebre la valenciania del grup que actualment governa en este Ajuntament i dels seus seguidors i seguidores. Però, per desgràcia, o per fortuna, no podem de cap manera compartir-la.
En eixe sentit, no vull deixar passar l’oportunitat d’expressar que, des del nostre punt de vista, la fórmula triada per a celebrar la festa del 9 d’Octubre no és ni la més original ni la més adequada.
Hi ha persones i col·lectivitats que passen la vida insatisfetes de ser elles mateixa. Així, l’únic que busquen és semblar-se, com més millor, a unes altres persones o grups. I a nosaltres ens fa la impressió que a Gandia li està passant un poc això amb les activitats de celebració del dia nacional valencià. Els promotors dels actes previstos no s’han calfat gens el cap. Ni tampoc han buscat cap tipus de consens amb la resta de representants de la ciutadania en este consistori. Han afusellat el cerimonial que se seguix per a l’ocasió a la ciutat de València i s’han quedat tan amples. Tot resolt. D’eixa manera, la dosi anual de valenciania ha quedat coberta.
I és que tot el món hauria de ser conscient que Gandia no té perquè renunciar a celebrar el seu valencianisme amb una veu pròpia, amb una fórmula allunyada d’estereotips i de tòpics concebuts per a altres realitats.
El grup al qual represente no té una concepció tan aigualida del que hauria de ser la manifestació pública de la festa dels valencians. Una festa que, a més, si prospera la proposta del govern de la Generalitat de traslladar el dia festiu a un dilluns, podem acabar celebrant-la conjuntament amb el dia de Sant Francesc de Borja per davant o amb la festa de la “Hispanidad”, per darrere.
I és que, senyores i senyors, la festa dels valencians no pot quedar relegada a una celebració folklòrica i descafeïnada. La festa dels valencians no pot servir només per a l’autocomplaença i l’autoengany.
Fem, almenys, com ens proposa Miquel Duran de València, que en la segona dècada del segle XX, escrivia un “Cant a la Terra nativa” en què al·ludia als tòpics que sempre acompanyen les referències geogràfiques al nostre país, però que acompanyava de reivindicacions tangibles i bel·ligerants, que no puc deixar de reproduir ací:
Cante la pàtria,
cante la dolça, la pròdiga terra,
la de les hortes immenses i càlides,
la de les aspres muntanyes altives,
la de la mar amorosa i tranquil·la.
Cante la pàtria.
Cante la pàtria captiva i soferta,
La dissortada pàtria oblidada,
La que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.
Cante la pàtria, per a què mon cant
tots els bons fills de la terra l’escolten,
tots els homes, les dones i els tendres infants,
les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,
tot lo que és de la terra i torna a la terra,
i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,
ja que no vull ser foraster en la meua pàtria.
Cante la terra.
Deixem–nos de celebrar només festes jocfloralesques i desfilades importades d’altres realitats. Superem la visió superficial de la nostra valenciania i fem un pas endavant. Com deia Almela i Vives al seu conegut poema,
Ja hem cantat massa vegades
Les oliveres argentades
I les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
I els ametlers plens de joguines,
I els tarongers de flors albines,
I les figueres jegantines,
I els pins catedralicis que sonen com un cor.
Ara cantem amb veu sincera,
Plena de fe, la garrofera,
Aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
Espècie tota proletària,
Titlada a voltes d’ordinària,
Que ocupa el lloc humil d’un pària
Dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.
Els valencians, si no volem ser considerats i tractats com un apèndix perifèric del centre peninsular, necessitem reforçar els nostres trets identitaris. Els valencians necessitem funcionar com a ciutadans de primera els 365 dies a l’any. Necessitem fugir d’un valencianisme descafeïnat i circumstancial que els que pensen més en Madrid que en el territori valencià ens volen imposar.
Els valencians necessitem ser més garrofera i menys palmeres gràcils amb penjolls d’or. Els valencians necessitem ser un territori econòmicament emprenedor, socialment solidari, culturalment ric, ecològicament sostenible, lingüísticament afavoridor de la nostra realitat diferenciada, políticament honest i nacionalment sobirà.
Els valencians no només ens hem de sentir orgullosos de ser-ho, sinó que hem de viure eixe orgull i portar-lo a les seues últimes conseqüències tots els dies de la nostra vida.
El que interessa, al cap i a la fi, no és que no es doblegue la bandera al baixar del balcó de l’Ajuntament. El que interessa realment és que no ens dobleguem les valencianes i els valencians a l’hora d’exigir els drets que com a poble diferenciat i amb dret a decidir per nosaltres mateixos ens corresponen.
Moltes gràcies.