En les actuals facultats d’Economia i Administració i Direcció d’Empresa encara continuen ensenyant els alumnes la diferència entre l’objectiu principal d’una empresa i el que ha d’acomplir l’administració pública. Mentre en la primera és l’obtenció d’un benefici econòmic, la segona té en la maximització del benestar social el seu principi fonamental. Tot i que puga semblar ambigu això de “maximitzar el benestar social”, és perfectament quantificable. Així una societat l’haurà maximitzat quan el seu govern haja estat capaç d’haver reduït la taxa d’atur, el fracàs escolar, o haja augmentat la renda per càpita, la taxa de protecció social, i –en general- haver estat capaç de prestar aquells serveis amb eficiència i qualitat allà on la iniciativa privada no arribava per què eren activitats deficitàries o poc rendibles (educació, sanitat, justícia i seguretat). I sobre qui o què s’hauria de quantificar eixe augment del benestar? Doncs, òbviament sobre aquells col·lectius majoritaris en una societat: allà on les millores en el benestar arriben a la major quantitat possible de ciutadans.
La visió tradicional d’allò que ha de ser l’administració pública –emmarcada en l’actual conjuntura de profunda crisi i amb un govern de centredreta- sembla que estiga canviant i que ja no aprofite, que s’ha de “transformar” perquè és “ineficient”. I com a “conseqüència” ha de ser la iniciativa privada qui se’n faça càrrec. Només aquesta està “qualificada” per a optimitzar els serveis tant des del punt de vista econòmic com de la qualitat en la seua prestació. Aquesta reflexió, coherent amb la presumpta ideologia del partit de govern, no se sosté es mire per on es mire. Després de l’informe del Tribunal de Comptes que analitzava la prestació de serveis –en aquest cas d’arreplegada de fem i de neteja- en ajuntaments de menys de 20.000 habitants, es concloïa que en el 95% dels casos la gestió privada era més costosa que la pública. A banda de què aquest encariment no implicava millora en la qualitat del servei. I sense oblidar que ja és “marca de la casa” -i no són casos aïllats, testimonials o excepcionals- les sospites de què molts d’aquestes externalitzacions es realitzen baix suposades irregularitats. Ja que és precisament en aquest àmbit on s’acumulen nombrosos casos de corrupció que ara i adés esguiten el mapa polític. Sense anar més lluny i pel que respecta a la sanitat -a banda del lamentable cas madrileny- la Comissió Nacional de la Competència està qüestionant en l’actualitat el procés privatitzador dut a terme per la Generalitat Valenciana.
En un context de crisi com aquest en el que fins i tot des del sector privat apareixen iniciatives que aposten per la responsabilitat social de l’empresari, allò que des del món privat i de l’empresa es pot fer pel conjunt de la societat, és el propi Govern el que no creu en allò públic quan hauria d’estar precisament més a prop que mai dels ciutadans. A Gandia també n’hi han exemples ben manifests, s’ha fet desaparèixer la televisió pública local al mateix temps que se’n subvencionaven de privades, es promocionen col·legis “elitistes” privats mentre en desapareixen de públics, es fomenten activitats privades de dubtós benefici general amb els diners de tots (compra venda i lloguer d’immobles), s’han renegociat contractes públiques sense que la qualitat del servei en siguera un requisit irrenunciable, etc. I tot això amb una nul·la sensibilitat pel destí laboral i professional dels treballadors que s’han vist obligats a engrossar les llistes de l’atur, i sense voluntat d’acomplir amb les seues obligacions (?) quan els jutjats els han condemnat a indemnitzar-los per un acomiadament irregular.
És evident que les privatitzacions no han millorat ni el benestar de la majoria de la societat, ni la qualitat dels serveis, ni tampoc han suposat estalvi per a les arques públiques. L’única cosa que sí sembla haver fomentat –a la vista de la generalització “d’irregularitats”- és la vertadera ideologia dels polítics que ho han fomentat: el clientelisme. Tant donats com són a tots aquests processos, quasi que si hagueren privatitzat fins el propi govern (i això val per a qualsevol àmbit: central, autonòmic i local) es podrien haver estalviat molts “disgustos”. Ara això sí, almenys la ciutadania a hores d’ara ja sap qui són els mals gestors.
* Joan Antoni Reina és el secretari per a l’Economia del Bé Comú de Compromís per Gandia.
– Article publicat a: http://gentedelasafor.net/not/22733/administracio_publica__s_a_