La regidora de Patrimoni Cultural, Alícia Izquierdo, acompanyada del director general de Patrimoni Històric, Artístic i Cultural, Vicent Pellicer, i la restauradora Patricia Montoro, han presentat aquest matí dues peces més de la col·lecció artística de l’Ajuntament de Gandia recuperades gràcies al projecte municipal Gandia Restaura.

En aquesta ocasió es tracta de dues pintures inèdites de caràcter religiós en la historiografia local que han sigut restaurades en el taller de Patrícia Montoro: La Coronació de la Mare de Déu i Trencament de Glòria amb l’Eucaristia que han atribuït al pintor Vicent Castelló i Amat. Les dues pintures tenen la particularitat de ser esborranys que havien de servir de base per a pintar al fresc la volta d’un presbiteri i la cúpula d’una capella de la comunió.

“Es tracta de recuperar, posar en valor i difondre el patrimoni artístic de la ciutat de Gandia. A més, sempre hem defensat que el sector cultural és també productiu i cal donar-li suport, sobretot en aquets moments tan difícils”. Izquierdo ha explicat que, de moment, no van a exposar-se, a l’espera de la restauració d’altres obres, que formaran part d’una exposició conjunta de la globalitat de totes les obres recuperades del patrimoni local.

Pel que fa a l’autor de les pintures, Vicent Castelló i Amat (1787-1860), el director general ha explicat que “va ser un dels més destacats alumnes i seguidors del cèlebre pintor valencià Vicent López Portaña i com a tal va guanyar prestigi i celebritat tant en el tema religiós, bodegó o pintura al fresc. Al llarg de la seua carrera va obtindre nombrosos premis en concursos acadèmics arribant a formar part del professorat de l’Acadèmia de Belles Arts de València i finalment, en 1859 va ser nomenat director. Va morir a l’any següent, el 2 de juny de 1860 i des d’aleshores ha estat considerat com un dels màxims representants de la pintura valenciana de la primera meitat del segle XIX”.  

Vicent Castelló va decorar moltes esglésies del país entre les que cal destacar els frescos de la volta de l’església de El Salvador de València (1828-1829). També va decorar l’església d’Albalat dels Tarongers (1830) l’església de Xaló (1831), la capella de la Mare de Déu dels Desemparats en Alcoi (c. 1849-1850. Així mateix, va pintar frescos a l’església de Bocairent (1851-1854) o a l’església de l’Asunción de la Vall d’Uixó (1859) 

En el Museu de Belles Arts de València es conserven varies pintures així com en el Museu Lázaro Galdiano de Madrid.

“Ara però, cal preguntar-se per quina o quines eren les esglésies a les que anaven destinades les dues pintures restaurades. Fins el moment no tenim cap referència documental sobre quina o quines esglésies eren les que anaven a ser decorades per Vicent Castelló. En quant a la  presència en Gandia d’aquestes pintures, la resposta està en la relació del pintor amb el duc de Gandia que llavors era Pedro de Alcántara Téllez-Girón (1810-1844) duc d’Osuna que havia heretat el ducat de Gandia. En 1841 el duc li va encarregar a Vicent Castelló i Amat que visitara Gandia per tal de realitzar un inventari de les obres d’art que quedaven en el palau ducal. Això, després d’haver-se dispersat/espoliat en diverses ocasions el seu patrimoni artístic. El pintor va complir l’encàrrec i de resultes d’aquells dies en Gandia, tenim unes quantes cartes de la correspondència lliurada entre el duc i el pintor”.

Restauració conservativa

Per la seua banda, Montoro ha explicat “que s’hi aplicat en els les dues obres una restauració conservativa, amb la intenció de respectar al màxim l’original. Són dos quadre diferents amb problemàtiques distintes; una de les primeres dificultats ha estat la tasca de neteja, molt delicada; en un cas perquè estava molt ennegrida, tenia taques d’insectes i en l’altre, perquè tenia menys capes de vernís i perillava la dissolució de colors”.

S’hi han fet tasts de neteja i s’ha treballat per sectors, amb bastonets de cotó i molta cura. Una altra fase important ha estat la reconstrucció de les làmines de color. Finalment, s’hi ha fet un envernissat final per tal de protegir i realçar la bellesa i brillo final. També s’han restaurat els marcs originals dels quadres, trobats a les dependències domèstiques de l’antic Convent de Sant Roc.  

Documentació

Vicent Castelló i Amat

1841,  maig, 17. Gandia

Correspondència entre un pintor anomenat Vicent Castelló i el duc de Gandia on s’inclou una relació i valoració artística de les obres d’art que havia en aquell moment en el Palau Ducal de Gandia i on es tracta l’enviament a Madrid de les pintures més valorades.

AHN, Osuna, Cartes, lligall 535.

En virtud de la comisión que el excelentísimo Señor duque de Osuna y Gandia se sirvió conferirme para el reconocimiento de las pinturas existentes en el palacio de esta ciudad, constituído en él, las he visto y reconocido y es mi parecer el siguiente. Primera antesala, junto a la escalera principal: Hay diez y seis retratos de familia que en cuanto al mérito artístico es insignificante y sólo podrán conservarse por ser de héroes o caballeros de la familia. Están muy deteriorados. En la segunda antesala: sin méritos todos ellos. En la tercera y última. Entre los existentes en ella, se halla un retrato de un niño (que según dicen en la casa es el de San Francisco de Borja) su aptitud de cazador con dos perritos a sus pies merece algún aprecio por su buena posición y verdad.[1] Otro de dos niños vestido el uno de capellán es de menor mérito que el anterior. Los demás no tienen ninguno. En la habitación del señor procurador: antesala de la calle: el del Juicio Final y el de la Assumpta son copias de Ribalta, las que conservan bastante el carácter del autor. El uno está algo deteriorado. Los otros dos cuadros aun cuando aparezcan de la misma mano o escuela tienen poco mérito. Aposento junto al comedor: el del retrato del duque Don Pascual es el mejor de toda la colección de retratos. Su autor no conocido. No es tan bueno su compañero, el de la señora duquesa. El otro del Salvador ningún mérito

[al marge del paràgraf anterior apareix escrit]:

vengan estos dos retratos, con sus marcos (si los tienen y son de talla antigua). Salita del jardín: los tres sin mérito. En la obra nueva: los techos y pinturas en lienzo por Gaspar Huerta, los tres de historia y los restantes por N. Romaguera (según asientos de la oficina)

En la habitación del oratorio de San Francisco de Borja: la colección de diez cuadros de varios héroes, Josué, César, David (…) son copias de buenos originales, de la que se ven repetidas copias. Los restantes sin mérito, son retratos de cardenales y personas de la familia. El Ecce-Homo sin mérito. En el oratorio de San Francisco: una tabla de San Francisco de Asís, de medio cuerpo, de buena escuela. San Pedro y San Pablo, copias de buena escuela pero no pasan de una medianía. El retrato de San Francisco que está en el altar es regular, de autor desconocido. Los restantes sin mérito alguno. En la habitación de [la] torre: una Magdalena y dos San Juanes sin mérito.

En las oficinas y antesala de ellas: seis cuadros, de ellos, tres hechos de varios animales como de  una cacería y dos de varias aves. Todos de una mano. Son los que más me han chocado, tanto por su composición en los hechos como por la verdad con que estan caracterizados. Su autor desconocido y no abundante, pues se ha visto muy poco de esta clase, de inferior mérito y se cree sea de un alemán.[2]

[al marge de l’anterior paràgraf]:

que se traigan estos seis cuadros con el mayor esmero posible. En la habitación de la capilla: se han entresacado cuatro cuadros. Uno de un retrato de un religioso muy bien pintado. Otro de San Pedro copia de buena casta. En la galeria paso a la tribuna: uno de San Pedro y otro de un ángel, son de Ribalta. El del ángel es mejor. En el salón del señor canónigo Melis: dos retratos que se presume por la semejanza de semblantes son de don Pascual Francisco de Borja y su esposa, en dos óvalos como de unos cinco a seis palmos. El del duque de un estilo bien acabado y en particular los encajes. Su autor no conocido, bastante bien conservado, no así el de la señora duquesa. Se hallan colocados en marcos de mucha talla, correspondientes a la grandiosa cornisa que guarnece el salón y están acompañados hasta de grupos de niños del tamaño natural que sostienen el escudo de armas. Nota. En la sacristía de San Miguel hay un cuadro de la Adoración de los Reyes de buena composición bastante buena, carta de color y dibujo cuyo autor me es desconocido. Otra. Debe entender que las dimensiones de los antedichos cuadros son las que se les han aplicado en la nota remitida a Su Excelencia de las oficinas de esta ciudad cuya copia se ha tenido a la vista. Queda en las mismas la competente instrucción para en caso que su Excelencia determine el transporte de algunos y se verifique ésta con menos riesgos en su deterioro. (…)

[1841, maig, 19. Gandia]

[al marge] : tráigame los quadros que señalo al margen de la lista] Excelentísimo señor. Por la adjunta nota firmada por el pintor Don Vicente Castelló, podrá enterarse vuestra excelencia del reconocimiento y graduación de las pinturas que existen en este palacio. Y en vista de todo acordar la resolución que sea de su superior agrado. (…) Gandia, y mayo 19 de 1841. Fabián Lorente.

[1841, Maig, 25. Madrid]

He recibido su carta de 19 del corriente con la nota que me incluye de las pinturas existentes en ese palacio. Y en consecuencia le digo puede remitirme las siguientes: el retrato del duque Don Pascual y su compañero el de la señora duquesa, con sus marcos, si los tienen, que deberán ser de talla antigua, los cuales se hallan en la pieza inmediata al comedor. Los seis cuadros que se hallan en las oficinas y antesala, que representan varios animales, una cacería y varias aves, cuyos seis cuadros son de una mano. Los dos retratos con sus respectivos marcos, existentes en el salón del señor canónigo Melis, los que se presume sean de don Pascual Francisco de Borja y su esposa que son ovalados. Todo lo cual procurara usted acomodarlo de modo no puedan estropearse ni romperse las molduras de los marcos en el trasporte, cuidando de que su conducción se verifique con el mayor esmero posible. (…)

[1] Suposem que es refereix a un dels varis retrats de Velázquez que representen al príncep Baltasar Carles, vestit de caça, amb dos gossos de caça i un altre als peus. (Madrid i Budapest)

[2] En aquest cas, es refereix a les pintures de Paul de Vos presents en l’inventari del testament del cardenal Gaspar de Borja.