Segons la RAE, i per no aixecar més suspicàcies, el mot “país” fa referència a: “nación, región, provincia o territorio”. Si es desenvolupa, també es pot trobar: “área geográfica bien delimitada”, “entidad políticamente independiente, con su propio gobierno, administración leyes”, etc. És a dir, tot allò que representa l’autonomia valenciana, ja que fins i tot en la darrera reforma de l’Estatut es va qualificar de “nacionalitat històrica”. Aleshores, per què aquesta iniciativa del partit en el poder per demonitzar, anorrear i fer desaparèixer allò de “País Valencià”?. Per què titllar fins i tot de “nazi” qui ho utilitze?. Un mot amb tradició històrica, que apareix al preàmbul de l’Estatut tant en la primera redacció com a la seua reforma i que altres autonomies dins l’Estat espanyol utilitzen –i el mateix partit ho fa tant naturalment- com és el cas del País Basc?.
Si superat el debat semàntic, es vol dir que no es respecta la denominació oficial, estaria bé que també es pronunciaren quan nombrosos mitjans de comunicació es refereixen en castellà als pobles o ciutats (contràriament a la denominació “oficial”, també) o utilitzen allò de “levante” o “región”. Cosa que pel que sembla, no els desperta el mateix interés.
Tot açò ho sap perfectament el partit del govern de la Generalitat, un partit que ha sabut connectar a la perfecció amb la majoria de la societat valenciana al llarg de molts anys; però que no pot fer responsables els demés de les seues pròpies “errades” ara que estan veient que la seua hegemonia conclou i que cada vegada més els recolzaments van esvaint-se. Si tota la defensa que en fan és la d’acusar els demés, atiant els recurrents fantasmes de sempre, sembla –a banda de la falta d’imaginació i subtilesa- que han de tindre-ho ben “agre”. Què vindrà després?, acusar els demés de rojos, separatistes i catalanistes?. Probablement, encara que millor no donar idees.
Efectivament, parlar de País Valencià és el que desitja ansiosament el partit del govern autonòmic (molt probablement per no esmentar les dades de les darreres enquestes d’intenció de vot o “d’altres” assumptes d’actualitat). Prefereix “desviar la atenció” per a no parlar de Comunitat Valenciana, perquè parlar d’aquesta és parlar de vora un 30% d’atur, d’un asfixiant deute públic, dels generosos sobrecosts en obres faraòniques (Ciutat de les arts i les ciències i altres projectes megalòmans), de balafiament i despesa sense mida en la Fórmula 1, Copes Amèriques i visites Papals; d’un President i Consellers imputats, més vora una desena de diputats de les Corts, dels alcaldes de Castelló i Alacant (i a veure què passa amb la de València, Na Rita Barberà), de Presidents de Diputacions com Carlos Fabra i José Joaquín Ripoll; tampoc no semblen casos aïllats de corrupció els de Gürtel, Brugal, Emarsa, el de Cooperació del Conseller Rafael Blasco, el de l’Insitut Noos; també són responsables de la fallida i ERO de Canal 9, de la de Terra Mítica, i la de La Ciutat de la Llum d’Alacant, de l’esperpent de l’aeroport de Castelló, del lamentable ridícul en la gestió de l’accident de metro, de la dilapidació del sistema financer valencià (amb la desaparició de pràcticament totes les caixes i bancs autòctons), de les retallades sistemàtiques en educació, sanitat i dependència; i d’un -encara- llarg, desagradable i angoixós seguit (compra de l’empresa Valmor Sports, enfonsament del Centre d’Investigació Príncep Felipe, escàs pes en la política nacional de membres valencians del partit, ERO de CACSA, col·lapse als jutjats, etc.).
En aquest context en el que es defineix el terme “Comunitat Valenciana”, sembla inversemblant i una broma de mal gust fer referència a la ruïna que suposaria un hipotètic “tripartit”, quan precisament són ells els que tenen el dubtós mèrit d’haver contribuït a que “Comunitat Valenciana” porte adherit els conceptes de fallida, fracàs, amiguisme, clientelisme, tràfic d’influències, “endollisme”, “pelotazo”, economia especulativa, pèrdua de dignitat com a poble, de doblegar-se a les directrius que li venen manades des de fora, del que no dubta en genuflexar, el que es tou en les reivindicacions (fins i tot aquelles més discriminatòries, destructives i esfereïdores) i encara i tot, el que pretén justificar la humiliació i fer virtut del servilisme.
Agrade o no, l’únic “tripartit” realment amenaçador és el de l’atur, el balafiament i el de la corrupció. I açò és en el que ha quedat reduït –“per obra i gràcia” dels actuals dirigents- el concepte de “Comunitat Valenciana”, no és d’estranyar –tornant al debat semàntic- que qualsevol altra denominació siga preferible.
*Joan Antoni Reina és secretari de l’Economia del Bé Comú de Compromís per Gandia. Article publicat a www.gentedelasafor.com