El nomenament de Josep Piera com a fill predilecte de Gandia ha estat tot un esdeveniment que fa uns anys ningú haguérem imaginat. Potser hi ha molts ciutadans i ciutadanes que mereixen una distinció de la seua ciutat, però, sens dubte, Josep Piera és un d’ells. Per a molts de nosaltres, ha representat un símbol, un model. Un símbol d’estima a la llengua i a la terra. I un model de vida dedicada a la literatura.
És cert que la seua primera llengua literària fou el castellà. Però, de manera semblant a l’enyorat Joan Climent, el canvi va ser determinant per a la seua trajectòria vital. I per a molts dels valencianistes que ens incorporàrem després. Perquè Pep ha estat un exemple de compromís ciutadà en la lluita constant, diària, i no sempre fàcil, per fer possible el somni d’un País Valencià més culte i, per tant, més lliure, sempre present, el deixaren o no, en les més brillants pàgines culturals de la nostra ciutat i col·laborant amb tots aquells que li ho han demanat, tot i que encara, fins fa no massa, feia la sensació d’estar marcat, a casa seua, amb una mena d’estigma que, incomprensiblement, injustament, semblava (i encara ho sembla) acompanyar a aquells que comprometen la seua vida personal i professional a una idea que, en un país normal, hauria de ser vista amb admiració. Ara, el nomenament rescabala un poc molts anys d’oblit, d’incomprensió i d’ostracisme i, tant de bo, siga una mena de senyal, de porta oberta per a molts altres que no han assolit encara el reconeixement que la ciutat li ha atorgat a ell.
Però, si la seua relació amb la ciutat no ha estat exempta d’episodis d’ombra, la seua activitat literària ha estat una allau de llum i, només per ella, seria suficient eixa manifestació d’orgull col·lectiu que suposa el nomenament de fill predilecte. Potser Josep Piera siga un dels escriptors més premiats, el més recent dels quals, el Premi Joanot Martorell, fa que compte amb els dos premis literaris de la nostra ciutat.
Pep, en les seues tertúlies o en la seua obra, ha somiat una Gandia a la imatge clàssica, mediterrània, un espai en el que s’identifica i que l’apassiona. La seua obra està impregnada de la seua condició de valencià i mediterrani: Grècia, Itàlia, el Magrib, Jerusalem… i, sobretot, Beniopa, Gandia, la Drova, el seu univers més proper, amb les seues referències, els seus mites, les seues influències. Apassionat i tendre, a la vegada, ha sabut dur-nos magistralment a aquells indrets mítics de la Mediterrània, però també ha sabut descobrir-nos els nostres paisatges propers, que tant estima, i les seues gents. I, sobretot, ens ha revelat, en totes i cadascuna de les seues obres qui és ell. Qui és, qui somia ser, Josep Piera. Els seus neguits i les seues alegries, les seues victòries i les seues derrotes, reals o fingides, personals o col·lectives.
Divulgador incansable, de vegades contracorrent, dels nostres clàssics, i sempre esperant el reconeixement col·lectiu del nostre esplendorós passat literari, amb la recuperació dels poetes valencians en llengua àrab o amb activitats culturals tan reeixides com “Els Nostres Clàssics” o “L’any del Tirant”, una tasca encara no acabada que ara, però, culmina amb Francesc de Borja, la commemoració del cinquè centenari del qual ha comptat amb la seua decisiva participació i amb excel·lents productes.
Josep Piera, el ciutadà compromés i Josep Piera, l’escriptor, és tot un, que ha aconseguit bastir un magnífic edifici, on este reconeixement de la ciutat, no és la culminació, sinó una pedra més. Emotiva i transcendent, sens dubte, però no definitiva.
Parafrassejant el seu poema “La Drova”, que és ja una mena d’himne per als qui estimem la nostra terra, que ningú toque Josep Piera si no és per a estimar-lo.
Article publicat al diari Levante el 18/11/2010.