“La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”
Àngel Guimerà
Els valencians tenim la sort de poder celebrar el dia del nostre naixement com a país nou d’Europa occidental, un 9 d’octubre del 1238. Tenim també, per desgràcia, la mala sort d’haver de recordar el dia en què aquell regne o Estat va perdre la seua existència com a protagonista autònom de la propia història. Un país, entant que “cos polític”, pot tindre un naixement i pot tindre també una mort o supressió institucional, però també pot renàixer o tornar a la vida, també pot recuperar un projecte civil i comú, un projecte nacional per al present i per al futur. Els valencians, o almenys una part important dels valencians, en recobrar la vida democràtica a partir de 1977, recobràrem també la memòria i el significat d’una data com el 25 d’abril. Si cada 25 d’abril commemorem aquell enfrontament és perquè el resultat va determinar ja per a sempre el curs de la història del nostre país. Els efectes polítics i en definitiva nacionals, d’aquell dia del 1707 han durat ja tres segles sencers i han arribat fins als nostres dies.
Les armes vencedores van propiciar expressament la destrucció de les lleis, apel·lant sense restriccions al ‘justo derecho de conquista’. Tanmateix, la data més real i menys purament simbòlica que marca aquest final i aquest principi, no és la d’una batalla, el 25 d’abril de 1707, sinò la d’un document, del 29 de juny del mateix any, que coneixem com a Decret de Nova Planta. Sense aquella batalla d’Almansa i tot el que representa, sense aquell 1707, la història del nostre país podia haver seguit un altre curs: podia haver continuat per camins que ja tenien segles de vida i d’experiència. L’Estat o regne dels valencians, comptava amb un sistema legal propi, amb institucions polítiques, dret civil, justícia i llengua, només la violència i la guerra van destruir una forma de governar-se i una vida política autònoma que podrien haver subsistit i haver evolucionat com demanaven els canvis i els temps.
Si cada any commemorem (commemorar és recordar tots junts, no és ‘celebrar’) aquell 25 d’abril de l’any 1707 és perquè una sola batalla perduda, aquell any, va provocar el canvi més dur i més radical, el més negatiu i destructiu del curs de la nostra vida com a poble i país. Tres segles més tard, els efectes d’aquella batalla i d’aquell canvi radical de la història encara condicionen la nostra vida present: en l’estructura de l’estat que compartim, en les idees nacionals dominants, en la nostra llengua i literatura, en el mapa de les comunicacions, en l’economia, en la premsa i la televisió, en la política i en les relacions pesonals.
Un poble que no és conscient de pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre’s i a deixar d’existir. La història no té sentit si no és amb un projecte de futur i, per això, el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, vol refermar en estes dates el seu compromís amb la construcció d’una unitat i vol engrescar-vos, animar-vos a reivindicar un futur que és nostre. A treballar per este futur. A treballar per la Terra i pel nostre País Valencià.
Que el record de la derrota ens obligue a la victòria!