L’estafa de les preferents (per Joan Antoni Reina*)

Quan anys enrere apareixien els casos d’estafes piramidals (allò de Fórum Filatélico, Gescartera, altres de més petits, etc.), ningú no s’hauria cregut mai que un frau així poguera donar-se als bancs o caixes. I més quan els polítics insistien en la fortalesa i l’estabilitat del sistema financer. Doncs no, quan la bambolla financera esclatà allà per l’any 2008, les entitats financeres –i més en concret les caixes majoritàriament- començaren a tindre problemes de liquiditat, ràpidament trobaren la “solució perfecta”: capitalitzar-se i seguir mantenint els ràtios de solvència amb l’augment d’emissions de participacions preferents i de deute subordinat.

Però què és açò?, doncs molt fàcil. Els propietaris d’aquests títols no són ni creditors de l’entitat (no és un dipòsit que el banc ha de tornar, un “plazo fijo” de tota la vida, vaja) ni propietaris (accionistes d’aquella); sinó una cosa intermèdia i ben estranya. El propietari té un producte que si bé la rendibilitat és molt alta, el risc també ho és. A banda de què no està garantit el capital; el banc pot suspendre l’amortització; no estan subjectes al fons de garantia de dipòsits (FGD); si el banc no obté beneficis no paga interessos; en cas de fallida de l’entitat, després dels accionistes –que serien els últims en cobrar- estarien els posseïdors d’aquests títols; no hi ha mercat per a què existesca liquiditat (només la pròpia entitat o altre inversor podria recomprar els títols) i els venciments, en el cas d’haver-ne, són a molt llarg termini.

Cert que aquest instrument financer ha estat molt utilitzat des de finals dels anys 90 i no únicament per bancs i caixes. I que moltes empreses han realitzat importants projectes amb aquesta fórmula de finançament. Però, ¿no resulta estrany que de sobte milers (a tot el País Valencià es calcula que són 90.000 els “afectats” i a la Safor 15.000) d’estalviadors jubilats, pensionistes, de perfil inversor conservador, persones majors, amb baixos o nuls coneixements financers, es tornen “bojos” i comencen a “jugar-se” els estalvis de tota la vida, l’herència per als fills o les plusvàlues obtingudes per la venda d’algun immoble?. A totes llums sembla inversemblant.

El que ja acaba de reblar el clau, és que davant l’evidència de què alguna cosa no s’ha fet bé i de què ja comencen a haver sentències donant la raó als estalviadors, la qual cosa no fa més que reforçar la idea de què açò ha estat una veritable “estafa”; la solució aportada pel Govern (que no s’oblide, ha nacionalitzat algunes entitats) dóna l’esquena -també- als perjudicats. I ho fa, primer forçant una conversió dels títols en accions (per a facilitar suposadament la liquiditat i puguen recuperar algun capital), i ja s’ha vist com estan les cotitzacions; i en segon lloc inclinant -descaradament- els afectats cap a l’arbitratge. Solució que no acompleix ni un mínim d’imparcialitat, que ni de lluny farà recuperar a cap estalviador el 100% del capital i del que només resulta beneficiat el banc. Sí!, justament el causant de la situació.

No és que no es demanen responsabilitats, o explicacions de per què no han intervingut els organismes reguladors i de control (Banc d’Espanya i Comissió Nacional del Mercat de Valors); és que damunt el Govern es posiciona del costat de les entitats financeres, deixant als afectats com a únic recurs per a recuperar els seus diners, el d’acudir a la justícia (amb tot el que comporta: advocats, procuradors, tràmits, despeses, incertesa, terminis, etc.). Ja s’ha dit massa vegades i és cert, fins a quan continuaran sense “rescatar” les persones?.

* Joan Antoni Reina és el responsable d’Economia del Bé Comú de Compromís per Gandia. Article publicat a www.gentedelasafor.com

Arxivat en: Economia i Ocupació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *