Per als econacionalistes l’estalvi econòmic que suposaria la seua supressió i el traspàs de les seues competències i els seus recursos econòmics i personals a les administracions autonòmica i local, seria tan elevat que, per ell soles, duplicaria tot l’estalvi aconseguit amb altres mesures més impopulars i antisocials i, probablement, menys justificades.
Sol·liciten al plenari que s’aprove la llei de comarcalització pendent en l’Estatut d’Autonomia Valencià des de 1983. “Creiem en les divisions naturals, i més operatives, de les comarques, que sí que són una realitat física, geogràfica i cultural”.
Per al proper plenari hem presentat una moció en la que, directament, demanem, d’una banda, que s’encete el procediment per a la supressió de les diputacions provincials i, d’una altra, que s’aprove, d’una vegada per totes, la llei de comarcalització pendent en l’Estatut d’Autonomia Valencià des de 1983.
La supressió de les diputacions no és un tema exclusivament polític que alguns partits duguem en el nostre programa des de fa temps.
Òbviament, els nacionalistes no creiem en una divisió creada artificialment en el segle XIX des d’una concepció centralista de l’estat. Creiem en les divisions naturals, i més operatives, de les comarques, que sí que són una realitat física, geogràfica i cultural.
Però la demanda es justifica també des d’una vessant econòmica i d’oportunitat.
La profunda crisi econòmica en què vivim està sent l’excusa per a una sèrie de mesures que suposen una pèrdua de drets laborals i socials i que tenen un impacte directe en milers de famílies.
I tot, per reduir la despesa i controlar el dèficit públic.
La crisi, però, hauria d’aprofitar també per plantejar-se mesures més profundes, com, per exemple, qüestionar-se determinats models territorials decimonònics, inoperatius i que suposen, quasi sempre, una duplicació d’estructures.
Les diputacions tenen escasses competències i, per a nosaltres, no tenen sentit en l’estat de les autonomies.
L’estalvi econòmic que suposaria la seua supressió i el traspàs de les seues competències i els seus recursos econòmics i personals a les administracions autonòmica i local, seria tan elevat que, per ell soles, duplicaria tot l’estalvi aconseguit amb altres mesures més impopulars i antisocials i, probablement, menys justificades.
Només per això ja pagaria la pena i la crisi hauria aprofitat, almenys, per canviar un model territorial caduc i costós.
Però també ens ajudaria a vertebrar el territori valencià de manera més eficaç i més justa, ja que un sistema basat en la divisió comarcal correspondria més adequadament a la nostra realitat territorial i evitaria, a més, temptacions caciquistes, de les que les diputacions de Castelló, amb Fabra, de València, amb Rus, i d’Alacant, amb Ripoll, en són un exemple, perquè es basa, a més en un sistema poc democràtic de tria dels seus membres pels partits i no directament per la ciutadania.
Tots coincidim en que cal aprofitar la crisi per reflexionar sobre els models territorials.
El PSOE parlava de la possibilitat de suprimir ajuntaments. El PP insinuava, fins i tot, amb la boca menuda això sí, la possibilitat de suprimir les autonomies: evidentment ells continuen somiant amb una Espanya única i un estat centralista.
Nosaltres, per contra, pensem que un estat plurinacional és l’únic camí possible. I en ell, les diputacions no tenen cabuda si cada nació de l’estat organitza el seu territori com crega convenient. I al nostre país l’organització natural és la comarcal.
En la demanda hi ha, per tant, una raó política ben clara. Però també una raó, potser més evident encara, econòmica: la necessitat de dotar-nos d’estructures territorials més eficients i que no suposen una càrrega permanent.